ESTIMAR D’ESTIU

Capítol I

Hi ha costums que fan que un estiu siga més estiuenc: baixar al súper amb xancles i tovallola, fer autodefinits, beure cervesa amb granissat de llima, llegir premsa rosa a la platja i gaudir d’un bon amor d’estiu.
Jo m’enamore com un huracà cada mes de juny, convençuda que aquell home és, aquesta vegada sí, el definitiu. Que té això o allò que no tenien els anteriors i ho fa tan especial… Al juliol somnie en casar-me i tots els agostos mire amb ull crític el catàleg d’Ikea. Però, a principis de setembre, comence a visualitzar la monotonia de tota una vida amb el mateix home, ja no tan perfecte, i stop! In the name of love… L’estiu i l’amor arriben a la seua fi.
Però aquesta vegada està sent completament diferent.
Amb més de quaranta anys i molts estius de relacions, per fi he trobat un home (l’home) que serà l’únic amor de la resta de la meua vida.
Ens vam conéixer el cinc de juny en la masia d’unes amigues. Els nostres ulls van brillar de desig en veure’ns, però ens comportàrem com dos adults elegants i ens fregàrem les galtes amb els llavis dient els nostres noms i “molt de gust”, “és un plaer”. I ho vaig saber a l’instant: aquell era l’últim home al qual volia estimar.
El diumenge següent vam tornar a veure’ns i va quedar encara més clara la nostra mútua atracció. Em vaig esforçar per mirar-li directament als ulls. A vegades, un silenci incòmode. A vegades, un centelleig de complicitat compartida i el desig quasi visible de voler-se agradar. Mentrestant, jo continuava intentant aparentar normalitat.
En finalitzar el dia, plena de vergonya i excitació, vaig haver de confessar a les meues amigues els meus sentiments i els vaig demanar ajuda perquè jo ja no podia més.
Per a mi els començaments d’una relació són una etapa penosa en la qual els nervis, la incertesa i el pensament dominat per la part baixa del cos m’impedeixen portar una vida assenyada i tranquil·la. (A totes aquelles persones que parlen de papallones a l’estómac, de l’emoció del flirteig… Felicitats, éssers incomprensibles. No sé com podeu gaudir d’una cosa tan horrible).
-Llança’t!- Em van dir les meues amigues.
– Mireu que em llance!- Vaig dir jo mateixa, per a donar-me ànims.
– Però, què faig? Li done un morreig?
– No sigues poca-solta!
– Llavors? No em dieu que em llance?
– Sí, dona, dis-li de quedar un dia per a fer un volt, o el que siga que us agrade fer als dos…
-Cardar!
– Sí, d’acord, però comença millor amb uns vinets… La qüestió és que li digues clarament que t’agradaria tornar a veure’l.
– I si li dic això, tal qual? “M’agradaria tornar a veure’t”.
– Molt bé, això també serveix.
Em vaig mentalitzar per a aquella nova fase com si fora la primera vegada que la visquera. Vaig imaginar un munt de situacions i circumstàncies en les quals li diria que m’agradaria tornar a veure’l. Havia de pensar a vocalitzar i no parlar molt de pressa, no fos que amb els nervis no se m’entenguera res.
I va arribar el dia en què vam tornar a coincidir.