ArteLiteratura

ESTIMAR D’ESTIU III

Publicidad

Capítol final

Moltes dones estem tan fartes de sentir que muntem escenes, que som dramàtiques… Que hem desenvolupat l’habilitat de fingir molt bé que res ens fa mal. I a vegades fins ens ho creem.

Vaig dissimular el dolor preguntant-li sobre la seva decisió de no voler una relació. Per què renunciar a l’amor: lo més sublim que existeix en el món?

La seva gran raó era la falta de temps, i em va semblar que havia de ser algú que havia patit molt. Em costava entendre que aquesta decisió correspongués a una persona assenyada, independent, responsable i conseqüent amb les seves circumstàncies.

Me’n vaig anar a casa disposada a deixar via lliure al meu empipament i tristesa. Em vaig posar música melancòlica: Adelle, Sidney O’Connor, Noooothing’s compares… Vaig obrir una xocolata, nothing’s compares, vaig encendre espelmes, to youuuuuuuu

L’endemà va sonar el telèfon i era ell:

– Escolta, que surto a fer un volt per la muntanya, et vens?
– Sí, clar, passes a buscar-me?

I ens vàrem anar plegats a passejar. Ho passàrem d’allò més bé i fins em va regalar una flor. Vaig tornar a casa rendida i confosa. Aquest home que no volia una relació, volia que passéssim temps junts, com si la tinguéssim. I jo no volia perdre’m l’oportunitat d’estar amb ell. Hauria de preparar-me perquè aquesta història tenia tota la pinta d’acabar malament… Per a mi.

I començàrem a tenir una relació que no era una relació.

Passàrem així tot el mes de juliol i a l’agost van començar a espaiar-se les nostres trobades. Jo intentava conscienciar-me de que ell tenia més treball i del que estava vivint: una història d’amor d’una sola direcció, un desastre anunciat. Alhora, pensava que era una meravella tan immensa que un dia acabaria obrint els ulls a aquell home que semblava estar cec per no veure’ns com el que èrem: dues persones destinades a viure juntes.

L’última setmana d’agost no em va trucar. I era la primera vegada que passava tant de temps sense que ho fes. Vaig trucar-li jo. Quedàrem a casa seva. Cardàrem, sopàrem, vam tornar a cardar, ho passàrem molt bé.

Em va preguntar si tenia uns altres lligues. Li vaig dir que no. Que estava massa colada per ell. Li vaig tornar la pregunta. Em va dir que tampoc. Però que s’havia ficat al llit amb una altra dona. Ell no ho havia buscat, però havia succeït.

La meva habilitat per a dissimular va tornar a aparèixer. Vaig somriure i vaig fer broma sobre aquest tema. Ni tan sols recordo què li vaig dir. Sé que vam riure junts. Sé que vaig voler anar-me’n d’allí. I me’n vaig anar. I a poc a poc em vaig anar enfadant i posant tan trista alhora que em van entrar ganes de córrer i de cridar i de… Vaig agafar un taxi i vaig arribar fins a l’aeroport.

Cague’n l’hòstia puta que cars estan els vols… Derrotada, cansada i tristíssima, me’n vaig anar a comprar un croissant de xocolata i una revista.

Vaig llegir el meu horòscop. No esmentava cap ruptura. No parlava de cap pèrdua. No feia esment a cap revés. Tot era bo. Tot positiu. Fins parlava de l’aparició d’un home important en la meva vida. Menjant el croissant em va caure una dent. L’horòscop havia de referir-se al puto dentista…

Reacciona

Excitado
0
Feliz
0
Enamorado/a
0
No sé no sé
0
Menuda tonteria
0
Judit Batres
Llicenciada en Humanitats, professora, educadora social, bibliotecària, documentalista, dietista, cuinera, conferenciant, articulista, traductora, balladora, clown i amant de les migdiades.   Parla cinc idiomes i comet faltes en escriure en tots i cadascun d'ells. La seva passió per la literatura la va portar a ser alumna de figures insignes com Rosario Raro i Gonzalo Escarpa. També ha guanyat diversos premis literaris i publicat part de la seva obra, encara que si bé el fet de fer migdiades i el poc espai per a escriure biografies no donen per a dir-ne més.

    Más en:Arte

    Comments are closed.

    También te gustará