ESTIMAR D’ESTIU II

Eren les 7.30 a. m. del dimarts i jo havia sortit a córrer un moment, en pijama. Necessitava alleujar l’ansietat. Feia cinc minuts que anava saltironejant com si em cremaren les plantes dels peus quan el vaig veure. Entre una mar de lleganyes va aparéixer de no sé on aquest adonis amb el seu pendent de coco i els seus pantalons de muntanya.
– Hola, quina casualitat! – em va dir content, al que jo vaig respondre:
– Els teus morts, puta casualitat, quin cony fas aquí a aquestes hores?
Ell es va posar seriós:
– Escolta, escolta, tranquil·litat, que jo vinc cada setmana a aquesta hora a regar l’hort i controlar el jardí.
– Ah, clar, que ets jardiner, disculpa, és que vaig mig adormida i no sé bé el que dic. M’alegre de tornar a veure’t. Ens veiem després, llavors. Perdona, perdona…
I em vaig anar donant gambades de metre i mig.
Quina cagada…
Jo que volia semblar-me a Sigourney Weaver i havia acabat sent com l’àlien… I què pintes, per favor, ja em podien haver avisat les meues amigues de què anava a vindre, menudes filletes de…
Vaig tornar a la casa amb una idea fixa al cap. Me’n vaig anar directa a dutxar i a vestir-me, vaig passar per la cuina per a agafar-me un bol de cereal i vaig sortir a la terrassa, on estaven els tres asseguts, parlant animadament. Vaig redreçar l’esquena i, amb el millor dels meus somriures, em vaig dirigir cap a ells.
Tal com em vaig asseure, el meu jardiner es va aixecar.
– Bé, jo ja me’n vaig…
– M’agradaria tornar a vore‘t! – Gairebé vaig cridar.
Riallades de les meues col·legues, cara acolorida de l’adonis, i jo petrificada, mirant-lo.
– Sí, clar, jo vaig a l’hort i a regar el jardí, em portarà com una hora, promet que no me n’aniré sense acomiadar-me.
– Aquí estaré.
Les meues amigues, gastant bromes i sense parar de riure, les molt putes, van entrar a la casa.
Jo em vaig quedar clavada sense atrevir-me a moure’m, encara que de l’única cosa que tenia ganes era de fugir molt lluny, a algun lloc on aquest home i la meua vergonya no pogueren trobar-me.
Al cap de pocs minuts, va tornar a aparéixer, es va asseure al meu costat i em va parlar:
– Quin dia tan bo que fa… D’aquí me’n vaig directe a fer un bany en la meua piscina.
– Tens piscina?
– Sí, una piscina d’aigua salada.
– Wow, quina meravella.
Silenci.
= Te m’agradaria anar a venir un dia?!
I en cinc minuts ja havíem quedat que aniria a la seua casa el divendres a la tarda.
Van ser tres dies i tres nits deplorables. Amb insomni, sense poder menjar, intentant aparentar normalitat, però cagada de por. Em vaig acomiadar dels meus amics de Tinder i em vaig tancar el compte. Volia fer les coses bé. L’amor definitiu es mereixia tota la meua atenció i exclusivitat.
Va arribar el dia. Em vaig rentar els cabells. Em vaig tallar les ungles. Em vaig rentar les dents més estona de l’habitual. Em vaig posar uns pantalons que em feien la cintura més estreta, la qual cosa creava l’efecte visual d’unes mamelles més grans…
I, a les 19:30 h, vaig trucar a la porta de casa seua.
Va obrir, em va convidar a entrar, em va oferir alguna cosa de beure, i em va proposar pujar a la teulada a veure les vistes.
I allí, asseguts en les teules, vam estar parlant molt pegats un a l’altre, i llavors jo li vaig fregar l’esquena no recorde per què, i ell em va demanar que si em podia abraçar, jo li vaig respondre que sí, clar, i en separar-nos d’aquesta abraçada, ell ja anava a dir no sé què, però jo em vaig llançar a besar-li i ell va rectificar la trajectòria de la seua cara i ens besàrem, i ens vam agafar per a no caure’ns, i continuàrem besant-nos fins que vam parar i vam entrar a la casa i llavors vam tornar a besar-nos i vam començar a despullar-nos i no ens vàrem separar ni un pam durant tot el cap de setmana. De tant en tant menjàvem, parlàvem, cuinàvem, réiem del fet que en realitat no tingués piscina i de tantes coses…
Ens vàrem explicar tot el que podíem explicar-nos per a conéixer-nos millor. Quan vàrem parlar de la nostra vida SEX-sentimental, jo li vaig contar que m’havia tancat el compte de Tinder perquè no volia jugar a diverses bandes en la relació que estàvem començant a crear.
Llavors ell es va posar seriós i em va dir:
– Però, escolta, jo no vull cap relació.