Literatura

Com a Pantocrator

Aeroport de Barajas.

Encara falten sis hores per al meu vol.

El tràfec de maletes i persones em molesta.

Mire els cartells buscant una sortida al meu desassossec i la trobe: la capella. El lloc més silenciós i amb els banys més nets de tot l’aeroport, probablement de tot Madrid.

Segueixo les indicacions fins a arribar a ella: una estada plena de bancs de fusta amb reposapeus. La paret dreta és una gran vidriera que deixa entrar la llum multicolor. En el costat esquerre, una pica de pedra amb aigua beneïda i un confessionari de fusta. En la paret de davant, l’altar. Amb la seua taula i les seues estovalles de tela, el seu faristol, la seua butaca, el seu crist, la seua verge i tota la seua flema.

A l’altre costat del passadís hi ha una sala multiconfessional i una mesquita. La capella catòlica és la que em correspon per naixement.

Estic sola. Tinc gana i tinc son. Però no m’atreveixo a gitar-me en aquests bancs. Aquest lloc considerat sagrat té el poder d’infondre’m respecte. Merda.

Entra una hostessa de vol.

Se seu, com jo, en l’última fila. Haurà tingut un mal aterratge?

L’hostessa se’n va.

Potser havia vingut a deixar o recollir un paquetet. Aquest lloc és idoni per a realitzar uns certs intercanvis.

Veig en l’altar una espelma encesa, signe que aquí hi ha una hòstia (com a mínim) consagrada. El cos de Crist és present, tancat en una capseta platejada amb relleus i incrustada a la paret. Voldria cagar-me dins d’aquesta capseta. També per tot l’altar, en la font d’aigua beneïda i en el confessionari. Però soc incapaç. Quin condicionament tan ben fet.

Em faig un selfie com a pantocràtor i li ho envio als amics.

Trec una rosquilleta de la bossa. A poc a poc, amb por de molestar al no-res, em menjo tot el paquet. En acabar comprovo que no m’ha caigut cap dent: indult diví.

Entra una senyora amb cabells solts i maleta. Tanca la porta, fa una genuflexió i es senya.

Jo, amb la vista girada cap a l’altar, imagino que la meva cara reflexa beatitud, castedat i totes les virtuts teologals. No m’atreveixo a moure un pel.

La senyora avança fins a un banc de les primeres files. S’agenolla. Recolza el front en les seves mans creuades i comença a murmurar.

Jo romanc asseguda amb la meva cara de bajoca. Al cap de pocs minuts recullo i me’n vaig. Sé com poden arribar a ser els cristians i no em sento còmoda.

Me’n vaig a comprovar la sortida del meu vol. L’aeroport continua sent un escàndol i encara em queden hores d’espera. Decideixo tornar al meu gorg de pau. Aquesta vegada, però, entro a la sala multiconfessional.

La sala d’espera d’un ambulatori de la seguretat social no és tan austera com això. Parets blanques, gotelé. Un mòdul de seients de plàstic contra cadascuna de les tres parets. En la quarta, un faristol i un armariet. Sobre l’armariet hi ha un cartell bilingüe espanyol-anglès que anuncia: “literatura gratuïta. Porti una còpia” Tot són pamflets cristians. Sobre el faristol, una bíblia oberta. Maleïts. No tenen prou amb la capella més luxosa. Han de fer proselitisme en l’espai de les altres religions.

Surto de la sala i em dirigeixo cap a la porta de davant.

Ara sí que em cagaré en el confessionari.

Reacciona

Excitado
0
Feliz
0
Enamorado/a
0
No sé no sé
0
Menuda tonteria
0
Judit Batres
Llicenciada en Humanitats, professora, educadora social, bibliotecària, documentalista, dietista, cuinera, conferenciant, articulista, traductora, balladora, clown i amant de les migdiades.   Parla cinc idiomes i comet faltes en escriure en tots i cadascun d'ells. La seva passió per la literatura la va portar a ser alumna de figures insignes com Rosario Raro i Gonzalo Escarpa. També ha guanyat diversos premis literaris i publicat part de la seva obra, encara que si bé el fet de fer migdiades i el poc espai per a escriure biografies no donen per a dir-ne més.

    Más en:Literatura

    Comments are closed.

    También te gustará